Reig, Reig against the dying of the light

[Reigian Studies.] [On behalf of the baroness.]


8.3.24

77

 






(Transients transeünts pels turments de la insanitat sondrollats.)




D’on trac l’energia? Naixia assistit per una perversa energètica sucosa prodigiosa traça per a acabar, sempre i en totes condicions, la feina començada.


Com es pot ésser prou higiènic ni distès en aquest ambient rude, en aquest clima hòrrid i tòrrid, on gladiadors i xarlatans, i tifes en general, caòticament s’aferrissen, grotescs gripaus triomfants, a tindre raó, on de debò tot allò que diuen no són sinó desvergonyits potineigs, i allò que fan re altre que eixorcs xipolleigs de metzinosa bava.


Els homes de les feines senceres (fets tots un formiguetes) «enceren corretges, ajusten politges, n’ungeixen els engranatges...». But what’s the use? Tota construcció es deteriora, s’ensorra, esdevé ruïna; encarcarada, tesa com estocafix, a miques s’extingeix; al cap de no re, no en roman re. Tot treu al mateix, el buit. «Del buit ens traus, i al buit tornem» diuen cascuna de les efímeres construccions.


No siguis ruc. formigueta. Pren-te sempre prou lleure, home banal, circumstancial. Amb bleix pausat, val molt més sempre de jeure sota un cel d’estels i d’arcs iridescents que no pas basquejar’s com un camàlic anquilosat rere cap altra fútil fantasmada. Que les més esbojarrades tempestes causin les devastacions que vulguin, mentre romans hipogeu, bon sopluig o mendraig avall. Ja en sortiràs, del cau secret, quan torni, si mai torna, la pau.


Com enyores la innocent complaença prehistòrica quan ignoràvem encar que entre els cucs i nosaltres no hi havia, al fons de la realitat, cap distància ni una.


Vivia entre cucs i arnes, entre parracs i draps bruts, i somreia amb complaença, pagat de comprovar com tothom m’estimava. Cantussejava un aire lleuger a l’estil de la Bridgewater. Llavors un conegut dels anys de la picaó, de qui son semblant representava el quadre tètric de la més caricaturesca luxúria, em va aturar prop la via vora el castell. «Quin sant s’ha penjat? Ja t’han tret de la garjola?»


«Perdoneu» li dic, «em deveu prendre per altri. Soc el músic Sabater, pertot faedor d’un gran paperCar sempre has odiades les mòrbides hipocresies dels elogis i les elegies. Emanacions radioactives. Tribus, què són sinó famílies de dracs, tots alhora escopinant tothora llamps forcats?


Escarransidot, lletjot i sense un ral a la butxaca, no em podia pagar cap putarrona al bordell. I allò que no és putarrona, com s’hi accedeix? Mai ho haig pogut mai resoldre. Mes...


«Recorda-te’n que et caparen i esnarigaren a la cangrí!»


«I ben fet que feren. Car quin descans, vós! Un treball de menys! Només aniria al bordell, si em trobava posem per cas cap peça de pistrincs part de terra, a prendre-m’hi una menta, i per a la distracció i la companyia de les belles ànimes qui hi feinegen, com sempre feia àdhuc quan, diguéssim, encar era mig del món


Car, en efecte, dec ésser el més innocent dels carallots. Mai no he sabut interpretar les intencions de cap de les setanta-set femelles qui se m’han obertes de cuixes, i sota les faldilles només s’hi percebia, al fons, no pas cap gloriós tapament de calces de cotó blanques, ans, cada cop, un cony, un conyàs, tot plorós i delerós. Estrany que sempre ho interpretés com una manifestació espontània d’un altre element atzarós, com qui diu, atmosfèric.


Mos inclinacions presents entren en litigi amb mos instints palingenètics, i cal dir que aquests darrers els trob ben esmussats. No soc capaç d’albirar un cony ofert, i llençar-m’hi sobre com insistirien que fes els meus ímpetus ni brius ni braons avials. Sempre em sembla, al moment de l’exposició, que allò no deu ésser sinó un error de perspectiva, un miratge, un efecte meteòric, meteorològic, passatger, espuri. Un cony que ha passat per un trasbals o altre. Encar hi plou després de la tempesta. O s’hi ha escaigut no fa gaire una secreta congregació solemne de llimacs i xones. Qui sap. El món, tot hi són meravelles.


Grues i caderneres hi bullim indiscriminadament, a les calderes de les sopes heterogènies. Tot hi és incert dins l’incert de l’incert. Espai, temps, gravetat, tot hi fluctua i en contorsions es desenvolupa i ‘desendesenvolupa’, i hi és asexual i hi és simulacre, i hi excel·leix sovint en el més gran desavantatge.


Amb plomes de monal al capell, em transformava en guru, i m’afirmava, «Noi, noi, calma’t.» I em donava copets al muscle esquerra, i m’afegia, «No et desficiïs, saps? Ara mateix t’ho resolc


Allò que els manca als il·luminats de totes les èpoques és precisament més llums — per a entendre’ns, enteniment. Això ens cal doncs, d’aprendre i de saber d’enraonar amb si mateix. Una eloqüència universal, on tothom i cada cosa llavors clarament no em comprèn, de les falenes d’autumne als flocs de neu de darrers de març, i sobretot jo mateix, sigui qui sigui qui fos al moment d’escoltar-me. Un exercici molt entenedor d’evocació, exprimit tot fent dringar l’úvula o campaneta (en realitat, el batallet), i amb aquell so únic posar-me alerta davant l’evidència que, a despit de totes les adversitats, visc. Visc, tot i que els veig, de lluny, cars adips i dilectes voltors, qui se’m querellen pel cadàver abandonat prop el templet arruïnat enmig de qualque remot desert, amb hieroduls d’ambdós sexes, lascius i fecunds, dansant, en espiritual aiguabarreig, amb les sàvies besàvies, de qui les pítiques incursions verbals escarneixen i vilipendien tots i cascun dels suposats desllorigadors de l’inescandallable ni l’inescudellable.


Soc rere les misterioses petjades prop l’aiguaneix, no pas massa lluny de mon cadàver. Estranys grassos renocs, carques monarques de l’oceà Fangós, treuen el caparró, tornant de llurs reialmes subterranis de la mort. Què em diuen amb llurs llavis aparentment muts tot i que es belluguen sense arrest? Ni que els responc, alternatiu?



«S’escau que pertanys a l’horda ingent/ De mesquins poetes putrefactius


«Te’m torques al·lotell als voravius/ Si veus mon estre aixeta senescent


«Trontolles per assegadors d’oblits/ T’acomiades d’albirs i fragàncies


«Vell m’estavell — esborrades distàncies/ I obeeixc pòstum els senys aigualits


«Bonanit i bonhora, mestre del gros garbuix/ Transient transeünt qui es mor entre el rebuig


«Transient Transeünt, incert rebuig/ Llençat impunement al Gros Garbuix



Sorra infinita entre oceà i cel molt enemics. «Desert d’amics, de béns i de senyor/ Mai recollons no m’he trobat millor






////






we are the continuators... emptying the boxes, and more

visits since July 2008