[Reigian Studies.] [On behalf of the baroness.]


25.6.14

Completed, and more...





Espahí espiat com el raten els tèrmits del temps

or...



Spaced Spahi Spied (being bit bit by bit by the termites of time)

by Mercè Goril·la i Rels





In five, I mean six, deliveries...

I http://reigcarles.blogspot.com/2014/04/espahi-espiat-com-el-raten-els-termits.html

II http://reigcarles.blogspot.com/2014/04/espahi-espiat-com-el-raten-els-termits_17.html

III http://reigcarles.blogspot.com/2014/04/espahi-espiat-com-el-raten-els-termits_18.html

IV http://reigcarles.blogspot.com/2014/04/espahi-espiat-com-el-raten-els-termits_19.html

V http://reigcarles.blogspot.com/2014/04/espahi-espiat-com-el-raten-els-termits_20.html

VI http://reigcarles.blogspot.com/2014/04/espahi-espiat-com-el-raten-els-termits_21.html







Something else altogether...

Found here


A skilfull rehash of old chestnuts

by a friend of the "family", Eduard Batlle. April,the eighth (2014)

"Considera la dona l’únic ésser suprem, digne, diví." "Woman he sees as the only divine being, dignified, supreme." Hey, hey!

http://www.nuvol.com/noticies/carles-reig-contra-la-mort-de-la-llum/

Carles Reig: Contra la mort de la llum

Eduard Batlle. Lleida. / 8.04.2014

Som al segle XX, a la primeria de la dècada dels setanta. Hi ha un tren vetust que es dirigeix de Barcelona cap a Lleida. S’ha aturat i, per la via paral·lela, un altre tren curull de reclutes passa lentament. Un jove esprimatxat, de cabells llargs i esponerosa barba, treu el cap per la finestreta d’un vagó i fuma. En veure’l, els soldats que passen per davant, s’aboquen a les finestretes i li adrecen tota mena d’improperis. El noi barbut s’hi torna; els escridassa en un català depurat i arcaic, on cada insult és un tractat etnogràfic. Extasiat, un cop els combois han reprès la marxa, el jove riu i torna al seient on l’espera l’amic amb qui viatja. Tots dos llegeixen el mateix llibre, Totes les bèsties de càrrega, de Manuel de Pedrolo, a qui admiren sense reserves. Un testimoni de l’escena se’ls acosta. Plantat davant d’ells, treu una sotana de dins d’una bossa i s’hi encabeix. Tot seguit, com investit d’una autoritat indiscutible, perora: «Com a sacerdot i professor d’ètica del seminari us he d’amonestar per l’actitud que acabo de contemplar…».

El jove barbut el talla en sec i recita de cor un fragment del llibre de l’autor de L’Aranyó: «Dementre que els mestres, per comptes d’ensenyar el món als infants, els tallen la llengua a cop de ganivet, els grans s’han resolt a no aixecar ni el dit menut que no sigui per la mare…» i tot seguit li etziba: «Sabeu quina mare és aquesta? La Catalunya ocupada per aqueixos mestrots i els armats que ens els encolomen. Una Catalunya que és la totalitat i, ni moralment ni mentalment ni culturalment, mai no ha formada part d’Espanya, que és el nom per antonomàsia de la nosa i la inutilitat. Compreneu? Ve-t’ho aquí, el que heu de llegir i ensenyar, i no pas les vostres rucades.»

El jove que protagonitza aquesta anècdota es diu Carles Reig Morell, i encara no sap que esdevindrà una raresa dins el panorama cultural català. Viatja acompanyat de l’amic Joan Ardèvol, que amb el temps assolirà reconeixement internacional com a arquitecte.

La cacera del premi

La vida del jove Carles Reig consisteix en una guerra de guerrilles permanent. Una guerrilla unipersonal, que comença i acaba en ell mateix. L’enemic és la hipocresia, el mode de vida burgeset i conformista, la moral de la caspa i la por. Obsessiu, barroc, excessiu, barroer. Reig és un veritable llop estepari català que compta els amics, els sequaços, amb els dits d’una mà, i encara li’n sobren. La fal·lera per escriure nasqué en la vida d’internat a La Salle de La Seu d’Urgell. Potser la restricció de moviments que el món pirinenc imposa durant bona part de l’any féu que ell i d’altres companys generessin inusitades capacitats creatives: Josep Albanell, Ferran Monegal, Xavier Ribalta, a més de Carles Reig, sorgiren de la mateixa fornada.

I parlant de fornada: pocs dies més tard dels fets del tren, a Lleida, al barri de Pardinyes —on encara podem trobar el Forn Reig, regentat per familiars—, entre llonguets i pans rodons, el trobem decidit a iniciar una cursa de fons. Cursa de fons que coneix prou bé, atès que Reig va ser corredor de camp a través, i dels bons. Campió d’un bon grapat de curses en la seva primera joventut. Sap que cal ser persistent i aprendre a viure amb el rogall a la gola, regular la respiració i emetre, quan convé, l’esbufec decisiu que impulsa la gambada llarga. Sap que els cops de colze van i vénen. Coneix quan convé vinclar el tors en les pujades i enretirar l’esquena per baixar segur. Esport o literatura, viure és competir. Ho assumeix, ho accepta. I de la mateixa manera que corre es clou en un petit altell del local on ven pa. Poesia, narracions i, en especial, obres de teatre s’envolen per la fumera, mentre cap client no vingui a destorbar-lo. Obres que presenta a premis i certàmens fins que l’èxit arriba. I així, un darrere l’altre, obté el premi Josep Ferrer, de Reus, per Resclum, si més no (1970), el Joan Santamaria, per La ingènua la violen aclaparadorament i silenciosa (1973) o el Ciutat de Granollers, per S’assaja amb noses (1974). Més que obres de teatre són un cop de puny a l’estómac d’un món decadent que s’enfonsa inexorablement… O no?

No. Malgrat que Carles Reig es fa un nom com a dramaturg, cap de les seves obres serà representada, amb una sola excepció, que confirma la regla. La regla és que les obres de Reig eren irrepresentables. L’obra excepcional és Travessa deserts i serà representada al Teatre Cúpula Venus, l’any 1979, després d’haver sigut foragitada del Teatre Nord, en ser considerada excessiva i degenerada. Clarivident, Reig feia constar al díptic de l’obra l’expressió Ai, desgraciat aquell qui s’escandalitza!Al mateix díptic hi constava una gran “S”, classificació de les autoritats censuradores, escandalitzades i paternalistes, advertint del contingut eròtic de l’obra. Una gran “S” per tal de protegir les febles ments dels desvalguts assistents a la representació teatral no fos cas que sucumbissin al vertigen. L’elenc que participà en l’obra restà impactat. Els anys setanta, a Catalunya, en l’àmbit teatral van ser anys de profunda renovació, experimentació i trencament de tòpics i límits. Però les obres de Reig deixaven des del primer minut molt enrere els límits, abocaven l’espectador i l’actor mateix a l’abisme des del títol (verbigràcia: Bo, bo, botons, de plom, plom, plom, La ingènua la violen aclaparadorament i silenciosa, o Repatànies recrescències). Alfred Luchetti, Ricard Borràs, Boris Ruiz, Arnau Vilardebó o la protagonista, Lurdes Barba, restaren amb un record indeleble de Reig i de Travessa deserts. La darrera, anys més tard, encara proposaria una lectura de l’obra en el marc d’unes jornades teatrals sobre el teatre alternatiu als setanta.

Mostrar-se, ocultar-se

Qui escriu això pot fer la juguesca amb el lector d’endevinar l’itinerari vital de Carles Reig. Sintetitzem: anys setanta, reivindicació de la llengua i el país, cabells llargs i pantalons de campana, sorgiment de multitud de premis i certàmens literaris, reactivació il·lusionada de l’activitat cultural catalana, Llibertat, Amnistia, Estatut d’autonomia!, esperances polítiques i socials. Ergo, Carles Reig obté alguns premis literaris més, cada cop de major renom, i a mitjan anys vuitanta troba un racó calentó en forma d’intel·lectual oficial del nou règim democràtic i autonòmic, integrat en alguna sotssecretaria vagament cultural, professor d’universitats que proliferen com bolets, o membre d’un consell editorial hipersubvencionat. De tant en tant apareix a la televisió, l’entrevisten els suplements culturals dels diaris, polemitza amb algú altre i, fins i tot, gaudeix de les regalies d’algun premi gros atorgat d’avançada. Si més no, és aquest l’agradable trajecte que tants com ell han dut a terme. Però no Carles Reig.

Certament, l’any 1976 obté un premi gros, el Josep Pla, per la novel·la Contraataquen. Veritable tour de force de l’autor, exercici de metaliteratura complexíssim i repte no apte per a lectors de novel·la comercial. A més, compta ja amb un petit nucli de seguidors que no dubten a considerar-lo genial: Xavier Fàbregas, Guillem Jordi Graells, Josep Albanell o Jordi Sarsanedas, entre d’altres. Cada cop, tant en teatre com en narrativa, assoleix un estil on la mesura i la disciplina van jugant un paper predominant sense que per això se’n ressenti la marca de la casa: els arguments barrocs i bigarrats, l’ímpetu dels personatges, l’omnipresent escatologia, el menyspreu absolut a les convencions socials, una concepció de la sexualitat oberta, l’ultraerotisme, l’ús d’un llenguatge puríssim, sense ni un manlleu, i construït, a voltes, amb precisió d’orfebre. Esdevé membre fundador del col·lectiu Ofèlia Dracs. Tot sembla indicar que és el moment per fer el gran salt. Qui sap? Potser aturar la transgressió, maquillar-la de forma suficient per fer-se mereixedor d’una comprensió àmplia i, amb poc temps, parar la mà per tal de reclamar serveis prestats? Però Reig opta per ocultar-se.

Brussel·les, Paris, Leeds. Treballar d’amagat com a traductor d’obres, de l’anglès, el rus o el francès: Sean O’Casey, Norman Mailer, Alexander Gribojedov o Christopher Marlowe. Larvatus prodeo, deia Descartes. Treballo d’amagat.

La imatge que apareix a Serra d’or, il·lustrant l’article de Xavier Fàbregas “Pre-biografia de Carles Reig” (núm. 187, abril 1975) és en blanc i negre. Palplantat, amb rictus de certa indolència. Dempeus vora una cabina telefònica anglesa, que imaginem vermella. Plou, o ha plogut fa poc. El terra és moll. S’hi reconeixen les roderes d’algun vehicle, i un vianant es perd al punt de fuga de la imatge. És Carles Reig a Leeds, fit a fit amb l’objectiu de la càmera. Vora la cabina de telèfon però sense ser-hi, a dins. Què cal dir? Amb qui cal parlar? No està malament, això que consti en algun lloc que Reig és un autor exiliat. Però el que se silencia és que el seu és un exili moral contra el món que tot just vol néixer. A Leeds, a mitjan anys setanta hi ha crisi econòmica i social, com a tantes altres ciutats britàniques, i la reconversió forçosa d’empreses públiques en privades, i pèrdua de nombrosos llocs de treball. També hi ha universitats prestigioses, on estudia l’amor de Carles Reig, mentre aquest viu en un pis d’squatters —ara en diem okupes—, des d’on continua escrivint i traduint, en vida d’asceta que ha decidit abandonar per sempre més el seu país. El país esquizofrènic que estima i alhora el fastigueja. No pot suportar els convencionalismes hipòcrites, la frustració d’unes aspiracions nacionals de vol gallinaci, la previsible i ràpida transmutació democràtica dels que havien estat de la banda del tirà, la intangible censura que encara es manté i escapça i margina les obres més agosarades. I, sí, decideix marxar ben lluny i no tornar més. I la promesa de patum literària Carles Reig s’esvaeix com la llum del capvespre, dissolta la personalitat primera en el conjunt de pseudònims de la darrera etapa: Llimac rural, de Remei Jonqueres d’Oriola, Contagiï’l, de Pelagi Monjola, o Llibre de les veritats poixèvoles. Aquest, el darrer llibre publicat per Carles Reig.

Univers – Multivers Reig

Carles Reig va ser un cos lliure, en la gens regular constel·lació d’escriptors postmoderns, alternatius o experimentals on, sovint, se l’ha provat de classificar. Cometa de trajecte erràtic, a voltes, inconegut. Com aquests cossos celestes, l’itinerari creatiu de Reig descriu una òrbita de gran excentricitat que tan sols és visible durant un curt període de la seva revolució. I després, la fosca que perdura.

Diu alguna enciclopèdia malmenada, que la pista de Carles Reig es perd després que Eliseu Climent li publiqués Llibre de les veritats poixèvoles, l’any 1989. Sembla ser que visqué a Washington fins a la seva mort, l’any 2001. I és cert que hi hagué una mort literària de Carles Reig, però tothom sap que les morts literàries no necessàriament coincideixen amb les morts biològiques. I com deia el poeta, què és la mort sinó una major naixença?

Els darrers anys de vida de l’escriptor Carles Reig no van ser els d’un autor ocult, o que cerca desaparèixer, tot i que alguna cosa ens porta a vincular-lo amb Bauçà, Pynchon o Salinger, per exemple. És cert: en aquest home ossut i magre, d’ample front, hi ha misantropia, malgrat que ell s’ha reconegut sempre fourierista, posició que implica la confiança en la possibilitat d’una convivència basada en la llibertat i l’esperança d’una humanitat millor. En aquest home, que escriu amb l’actitud d’un romàntic els missatges d’un punk que dominés la llengua de l’època de la Cancelleria, el sexe és de caire ultrapornogràfic, i ensems, considera la dona l’únic ésser suprem, digne, diví. En aquest home, ulls de guilla que vesteix fosc, hi ha voluntat de distanciar-se de la massa, que considera generalment illetrada i dominable, tot i que és posseït per la voluntat irrefrenable de comunicar-s’hi, d’expressar, d’alguna manera, que encara existeix. Perquè encara existeix.

Després de la mort de l’escriptor Carles Reig hi ha hagut una major naixença. Encara avui ens arriba el ressò llunyà de l’esclat final de l’escriptor lleidatà. Un gran pet còsmic que ha alliberat tots els dimonis interns; transgressió, marginalitat, escatologia, irreverència. Allò concentrat en un únic personatge esdevé línies fractals, trajectòries diferenciades que deixen reconèixer el seu rastre per qui vulgui resseguir-lo. Alliberat de la identitat unipersonal, els éssers reigians —un exèrcit d’heterònims—, volten per la xarxa, a l’atzar de ser reconeguts per l’ull amatent que percep en la prodigiosa creativitat i el domini absolut de la llengua la figura d’algú irrepetible. Com els bocinets de pa del conte d’en Polzet, cal fer la tasca de recollir les molles una a una: Reggie Morell, Arquimbau Cuca i Moixó, Carl Sredge, Kultus des Herakles, Qlar Qrim Qatalà, Gaietà Lluert… La semblança, l’aire de família entre tots ells és clara i reveladora. Hi ha algun punt de l’espai-temps on totes aquest línies convergeixen, on algun Carles Reig continua emanant, plotínicament, contra la mort de la llum.


////



we are the continuators... emptying the boxes, and more

visits since July 2008